Bona tarda a tothom i gràcies per la vostra invitació a participar en aquest acte. Vuit minuts per a tres interrogants.

El títol de la reflexió que fe, avui és: “Educació i Valors. Què n’esperem de l’educació d’avui?” El primer interrogant: En quin avui ens situem? Mireu, ahir vaig saber que el becari de la Rosa -la Rosa és la persona de recepció del lloc on jo treballo- es diu Zoni, té sis anys, és de la Índia, i va a la classe dels gats a l’Escola Pública de les Drassanes. En Zoni cada dia ve a la biblioteca i pregunta: “Avui és dimarts?” Perquè sap que els dimarts és el dia que a la biblioteca es poden endur llibres. En Zoni és el becari de la Rosa perquè a part de la seva afició setmanal a agafar piles de llibres de la biblioteca, la Rosa li deixa tocar l’ordinador; és un expert a buscar i trobar tot allò que cerca. Ahir va imprimir la fotografia del seu grup al costat del gat de Botero, com era lògic. En Zoni és un nen que té curiositat, una gran simpatia i moltes ganes d’aprendre.

Ahir al matí, l’Anna, una estudiant del darrer curs de Polítiques, va venir per concretar les pràctiques que farà durant el segon i el tercer trimestre d’aquest curs. Posarà en marxa un grup de treball molt interessant, un grup de treball sobre el temps lliure. Serà interessant perquè política i pedagogia aniran de bracet. És jove, com tots els que estan acabant una carrera avui, o la majoria.

Ahir també, al vespre, a cau d’orella, un vell mestre i company m’explicava la seva satisfacció de comptar entre els seus companys d’escola amb un exdeixeble. Així podria seguir posant exemples d’ahir i de la majoria dels dies que jo visc en l’educació. El d’avui, per a mi és extraordinari, extraordinàriament positiu. Tinc una sort immensa de viure aquesta realitat que sabeu que no m’invento. Una realitat plena de valors positius sobre l’educació i sobre el que es pot esperar d’ella.

Però avui també sabem que estem immersos en un període estrany. De manera sistemàtica, els mitjans de comunicació culpabilitzen els mestres i els professors de falta d’autoritat, de falta d’exigència, de poc rigor en els continguts. Parlen dels pares i de les mares sovint com a persones irresponsables, poc coherents, incapaces de posar límits. Parlen dels infants i els joves com a persones que són incapaces d’esforçar-se per res, amb resultats acadèmics sempre negatius i amb actituds incíviques.

Hi ha un soroll en aquesta societat en què en aquest moment vivim que afavoreix una opinió que vol tornar a les formes fonamentades en l’autoritarisme, que miren i volen tornar al passat més conservador, lloant els aprenentatges mecànics i repetitius, les avaluacions selectives i sancionadores, amb una exigència de deures i més deures i d’esforç gratuït, absurd. Això també existeix: un soroll que fa èmfasi en la crisi de valors, que invita al pessimisme i al fatalisme; un soroll que està organitzat, per fer circular també el desprestigi de la pedagogia emancipadora.

I aquí s’obre el segon interrogant: De què parlem? De quina educació parlem? De l’educació que ens fa humans, cada cop més humans, de la humanització de la que ens parla l’Eudald Carbonell, d’aquella educació com a deure de transmetre els sabers que una generació passa a l’altra, dels sabers com aquella capacitat de parlar, de dialogar, de construir junts un procés, en el fons, de conquesta de la llibertat.

Si: parlem d’aquesta educació, que hem après del món de la pedagogia, però també de la filosofia, de l’antropologia, de la neurologia i de moltes altres ciències. Parlem d’una educació de la qual n’esperem molt. Genera una gran expectativa, aquesta educació. Han estat molts els segles en què s’ha treballat per construir això i s’ha lluitat per aquesta idea d’educació emancipadora de cada persona i de la societat.

Però aquestes idees encara, desgraciadament, avui som molt lluny, massa, de fer-les realitat. Encara hi ha gent que diu que o són massa noves o n’hi ha d’altres a qui aquestes idees els fan por i, per això, les combaten. Perquè tenir unes idees sobre educació no és una opció neutra: la neutralitat no existeix. Nosaltres desitgem una educació emancipadora i alliberadora. “Visca l’escola moderna” va ser el crit de Ferrer i Guàrdia en el moment de ser afusellat, ara fa 100 anys, perquè Ferrer va optar per una educació alliberadora. Eren idees que feien molta por, i avui continuen fent-ne.

La idea d’educació va íntimament lligada a la que tinguem d’infància. L’educació emancipadora, aquella que creu que l’infant té un tresor amagat a dins, necessàriament té una idea d’infància rica, capaç, una idea d’infància i de joventut que és reconeguda avui en la Convenció dels Drets de l’infant (una idea per tant, que més enllà de les opinions que cada un de nosaltres puguem tenir, és una idea que des de l’any 1989 estem obligats a respectar, perquè és una llei mundial).  Vull fer referència a un altre gran pedagog que coneixem poc i jo crec que l’hauríem de conèixer, Janus Korsak. Explica aquesta qüestió de fons d’una manera molt, molt senzilla, dient: “Un dia vaig deixar de parlar als infants, per parlar amb els infants“. Què senzill, no? I és un canvi absolut.

El darrer interrogant que volia plantejar en aquest context és: Què esperem de l’educació i els seus valors? La meva resposta era: “Depèn, depèn d’on ens situem, depèn del context“. Si ens situem en l’avui d’en Zoni, de l’Anna i del vell mestre, penso que el que es pot dir és que esperem que en l’educació dels infants i joves, els acompanyarem els mestres i els professors perquè mantinguin i ampliïn la seva curiositat, que és innata a la persona, que aprenguin del món i de la societat en què viuen, que aprenguin a escoltar, a parlar, que aprenguin a construir, a conèixer, a viure democràticament.

Des del meu punt de vista, optimista i positiu sobre l’educació d’avui, cal tenir molt en compte la política. La política en el sentit més ampli i noble de la paraula. I, per tant, reconèixer que l’educació, per poder ser emancipadora per a tothom, exigeix ser vista com un bé públic: una educació pública que compti amb la participació de tots, perquè aquesta és una responsabilitat col·lectiva i també és el més gran valor de la democràcia. Gràcies!