Bona Tarda. És un plaer per a mi compartir amb vosaltres la sessió de Manresa de Catalunya Causa Comuna. Us parlaré del paisatge com a concepte i de les polítiques que es duen a terme a Catalunya en aquesta matèria.
Jaeger i Selznick, escrivien que “l’acte primordial de creació cultural és la transformació d’un entorn impersonal en personal. L’ésser humà treballa sobre el seu entorn físic i social per a assolir un ambient amb el que pugui relacionar-se com a persona: aquest és l’acte de creació cultural” podríem dir, per antonomàsia. El producte d’aquesta activitat, no se us escapa, es mou en el món dels símbols i, per tant, té la seva complexitat i els seus riscos.
Modificar el paisatge, l’escenari immens (o domèstic i proper) que acull les activitats humanes, és un acte cultural, d’altíssima responsabilitat perquè té conseqüències positives o negatives, de llarg abast. Conseqüències que poden durar moltes generacions i que no es podran esborrar fàcilment. Estem parlant, evidentment, de paisatge urbà, periurbà i obert. Tot és paisatge, ens diu la Convenció Europea, aprovada a Florència l’any 2.000.
Aquest grau de responsabilitat crucial per a la qualitat de vida de la població d’avui i demà és el que aconsella i exigeix educació cívica generalitzada, i formació dels especialistes i dels dirigents econòmics, polítics i socials. Això és el que assaja de fer la Generalitat en els darrers 6 anys, en estreta col·laboració amb l’Observatori del Paisatge.
Manel Ribas Piera, un dels més sòlids urbanistes catalans, afirmava fa uns anys, enmig de la sorpresa general, que l’urbanisme és una part del paisatgisme, no a l’inrevés. El pas del temps va donant-li la raó. El concepte “paisatge” va més enllà, englobant el tradicional d’urbanisme, perquè contempla el vast escenari on tenen lloc les activitats humanes, del que formen part tant els elements naturals com els antròpics. Tant els boscos, les comes, els deserts, els rius i, si se’m permet la llum, l’ombra i la densitat de l’aire, com les carreteres, les depuradores, els ports, les centrals tèrmiques, els polígons industrials o les aglomeracions urbanes.
El paisatge és, així, la resultant de la interacció al llarg dels segles entre natura i societat. És, com deia l’arquitecte finlandès Pallasmaa en la cerimònia d’entrega dels premis FAD de fa 2 anys “la nostra autobiografia”. El paisatge és el fruit de la relació de la civilització i el seu espai. I és, al mateix temps, el marc on es desenvolupa la nostra vida quotidiana, ja sigui com a ciutadans urbans o rurals. Per tant, no es tracta d’un tema menor, marginal, complementari. Tot al contrari. Està situat, ho vulguem o no, al centre de la més moderna concepció de la qualitat de vida.
Com sabem, el paisatge que ens envolta deu en gran mesura el seu caràcter a les diverses formes d’explotació del sòl i al repartiment de l’hàbitat humà i de les infraestructures que l’acompanyen. Sofreix, podríem dir en carn pròpia, les profundes mutacions tècniques, econòmiques i socials de les darreres dècades i es troba en accelerat procés de fragilització. Un procés que ens interpel·la i que ens exigeix una resposta culta. Catalunya ha transformat la seva fesomia de cap a cap en les darreres dècades. A vegades de forma enraonada i d’altres de forma brutal. Ho ha fet a través de grans transformacions, si però també de canvis puntuals aparentment insignificants.
El Govern de la Generalitat propugna un model territorial en el que la gestió del paisatge hi ha de jugar un paper de primer ordre. Com fer-ho? Defensant els seus valors — patrimonials, ambientals i econòmics — amb instruments legislatius, urbanístics, administratius i financers específics. En primer lloc, hi ha una via encetada per a preservar, en la mesura del possible, aquelles àrees particularment sensibles avui sotmeses a una gran pressió urbanitzadora i d’usos: el litoral i d’altres àrees del país. Ja s’han fet passos significatius crec que en la bona direcció. Em refereixo al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner i a la vintena de Plans Directors Urbanístics aprovats o en redacció en aquests moments i que s’emmarquen en els Plans Territorials parcials en marxa, un per cadascuna de les 7 regions en que s’estructurarà el país.
Però l’acció més específica en matèria de paisatge es l’aprovació de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. És la primera llei espanyola i una de les primeres europees que s’inspiren directament en la Convenció Europea del Paisatge, aprovada l’any 2000 a Florència pel Consell d’Europa i que ara ja han ratificat una trentena de països.
La Llei del Paisatge contempla 4 elements substancials: els Catàlegs, (també un per cadascuna de les 7 regions o vegueries coincidint amb els Plans Territorials Parcials), entesos com a inventaris dels valors paisatgístics, que inclouen la delimitació de les unitats de paisatge, la definició dels objectius de qualitat i la proposta de mesures i accions necessàries per assolir-los;
Les Directrius que formen part de la normativa de planejament territorial i urbanístic a escala regional i a escala municipal; l’Observatori del Paisatge, òrgan ad hoc, en els Consells Rector i Assessor del qual hi ha una àmplia representació de la societat civil, com l’administració local, els col·legis professionals, les universitats, els sindicats i els empresaris, etc. Finalment el Fons, adreçat a l’impuls de projectes exemplificadors al llarg i ample del territori del país. Voldria remarcar la novetat de tots aquests instruments. Fa 6 anys no hi havia res de tot això.
Es tracta, així, de fer un pas endavant cap a la sensibilització i la formació dels catalans en una matèria, el paisatge, que té una incidència gran en la seva qualitat de vida.
Molts gràcies.
