La socialdemocràcia ha estat sempre una idea i una estratègia de canvi social. Com a moviment progressista sempre ha estat a l’ofensiva. Quan en la dècada de 1980, les teories radicals de mercat recolzades pels neo-conservadors i els neo-liberals, van començar a dominar la opinió pública, els mecanismes de defensa de la democràcia social es van mostrar bastant pobres. Hi va haver una resistència dispersa, però cap estratègia de defensa.
El neoliberals deien representar el progrés. A més, el radicalisme de mercat es presentava com una conseqüència inevitable de la globalització, de la competència mundial. Així, alguns socialdemòcrates van cedir a aquests plantejaments, que es presentaven com a situacions de fet. Moltes persones comparaven aquestes noves polítiques amb el que és social-demòcrates deien i feien en la dècada de 1970. En fer-ho, van quedar corpresos i van perdre confiança. Ja no confiaven en uns polítics que actuaven en contra del que havia fet a només uns pocs anys abans. I van trobar que la socialdemocràcia social ja no diferia molt de la política liberal o conservadora.
Així que, quan el 2008 i 2009 les teories radicals de mercat i les seves promeses van resultar ser totalment equivocades i fins i tot altament perilloses, la majoria desil.lusionada no es va girar cap a la socialdemocràcia per a buscar una alternativa. Hi havia i encara hi ha una manca de confiança. Però això no significa que no hi hagi una cerca - i fins i tot un anhel - d’una alternativa enfront d’ una ideologia neoliberal que sembla esgotada.
Però sigui el que sigui el que pensin o sentin les persones avui desil.lusionades, la socialdemocràcia és l’alternativa. Si els partits socialdemòcrates no l’ofereixen - o no són presos seriosament en la seva oferta - altres partits faran la feina: no només l’esquerra dels socialdemòcrates, sinó també els Verds i en alguns casos fins i tot els demòcrates cristians.
Així que el futur de la socialdemocràcia depèn de la credibilitat d’una alternativa enfront d’allò que ara ha fracassat estrepitosament. Per fer-ho, alguns dels partits nacionals poden recórrer als seus programes nacionals, per exemple, l’SPD alemany amb el Programa d’Hamburg, que ja va ser redactat per a aturar el radicalisme de mercat.
Però per tal de superar les llacunes de credibilitat, un nou esforç europeu nou sembla necessari. Va ser la dispersió i fins i tot les actituds conflictives dels partits socialdemòcrates davant la ideologia dominant del neoliberalisme allò que va ajudar a difuminar la imatge del projecte socialdemòcrata.
Seria molt útil que els socialdemòcrates europeus es posessin d’acord sobre una sèrie de punts pel que fa a la funció dels mercats, la societat civil i els estats, sobre la responsabilitat de l’Estat en l’educació i la seguretat social, fins i tot en els criteris fiscals.
Si els partits socialdemòcrates europeus s’uneixen amb decisió per a evitar la divisió de les seves societats i sobre els mètodes per mantenir unides aquestes donaran satisfacció a una necessitat creixent.
Si expressen la seva determinació de mantenir-se en contacte i intercanviar experiències en el seu esforç per superar el radicalisme de mercat, ajudaran a restaurar la seva credibilitat.
Tant de bo els partits europeus es posin d’acord sobre els aspectes morals d’aquesta alterantiva política, vinculant-la amb els valors morals de tants anys d’història europea.
Hi ha un futur per a la socialdemocràcia a Europa. Però aquest futur ha de ser europeu.

Recentment, el Financial Times situava quatre escoles de negocis espanyoles entre les 40 millors d’Europa i assenyalava Barcelona com a ciutat líder en aquest sector amb tres grans centres de prestigi: IESE, ESADE i EADA. Aquestes escoles de negocis han mostrat ser prou flexibles per adaptar-se al món vertiginosament canviant d’avui i aquest ha estat, entre d’altres, la clau del seu èxit. En el terreny públic, també podem parlar de triomf en educació en el món de la Formació Professional (FP), que està en període de plena expansió i que, en poc temps, ha aconseguit liquidar la mala premsa que va patir durant dècades, associada com havia estat a fracàs escolar. Ara els seus índexs d’inserció laboral se situen per damunt del 70% de mitjana, fins i tot més alts en alguns estudis, com la Mecànica i la Soldadura, que, curiosament, tenen dificultats per captar l’interès de l’alumnat i no omplen les places.
Un acte organitzat per la delegació local de Catalunya Causa Comuna analitzà la repercussió del sincrotró Alba, que s’inaugurarà el pròxim 22 de març, a Cerdanyola.
Bona tarda. Us agraeixo que m’hàgiu convidat. Com que m’han presentat d’aquesta manera, voldria dir que en Pere Darder s’ha passat la meitat de la seva vida a l’escola i l’altre meitat a la universitat. Em sembla que això és el que compta.
Ara fa un moment he entès el perquè del format d’aquest debat: veig que en Miquel Iceta està llegint un llibre que es diu Austeritat, de Berlinguer, que ben segur ha contagiat el plantejament d’aquest acte. Siguem, doncs, austers des del punt de vista de les paraules i, per tant, fem afirmacions.
En cinc minuts puc desenvolupar breument una idea bàsica i sabuda de tots, però que, en el debat del catalanisme, és important de no oblidar. És aquesta: la unitat civil és el repte cabdal de la nació catalana, el seu sine qua non. És aquesta una idea central de la cultura política de les esquerres catalanes, de la seva manera d’entendre la nació. Perquè la nació no és un fet natural, no és un fet previ a la contingència humana. Tampoc no és un esperit intemporal i perenne, com deien els romàntics. La nació és, ras i curt, la voluntat compartida dels ciutadans que la integren. Deia Renan, “La nació és l’exercici del plebiscit quotidià de la ciutadania, l’expressió d’un consens bàsic que s’actualitza, que perdura, això és la nació“. És a dir, la nació és una variable, és una incògnita que es dilucida dia a dia, que es pot revalidar i que pot decaure. No és una fet incommovible, que pot suportar-ho tot. Pot modificar-se en funció de la vivència, de voluntat dels ciutadans que la composen. Cal fer atenció a aquest “plebiscit quotidià de la ciutadania” i als factors que hi intervenen, que poden preservar-lo, fer-lo créixer, fer-lo minvar, extingir-lo.
Vaig ràpid i al gra. Quan una intervenció ha de ser de cinc minuts vol dir que ha de ser punxant i, doncs, vaig a punxar. Diré quatre coses:
Moltes gràcies i demano excuses pel retard. Que bé que es viu a Girona! no costa gens arribar enlloc. Tinc cinc minuts, només unes pinzellades-interrogant per deixar-les damunt de la taula.
Davant de l’enrenou independentista, uns visitants bretons em deien: “Però ¿no és Espanya, avui, un dels Estats més descentralitzats d’Europa? I Catalunya, ¿no té un autogovern amb unes capacitats sense precedents en la seva història contemporània?” Vaig tractar d’explicar-los els mals auguris al voltant de l’Estatut; també les condicions diverses que ens calen i que encara no es donen, i sobretot la necessitat que l’Estat espanyol respongui a la pluralitat nacional que conté… Van agrair les explicacions, però no va deixar de sorprendre’ls l’excés de dramatisme observat, que els semblava més propi d’èpoques passades, quan no teníem res que no fos la presó o l’exili.
Fa uns mesos vaig venir a una reunió d’ aquesta executiva per a presentar la iniciativa de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna“. Ara hi vinc de nou a explicar-vos què hem fet fins ara, què ens proposem fer en els propers temps i, en tercer lloc, per a discutir amb vosaltres què creiem que hauria de sortir de la nostra iniciativa.
