S’està produïnt una convulsió única del capitalisme financer,  drogat pel deute, que va començar l’agost de 2007 i va tenir el seu primer paroxisme a la tardor de 2008. Hem entrat en el segon acte d’aquesta crisi. En el seu llibre sobre les crisis financeres en la història, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff mostren que les crisis bancàries internacionals acaben gairebé sempre en una crisi dels deutes sobirans.

Les crisis sorgeixen en les anelles febles de l’economia mundial. Va ser l’Amèrica Llatina en la dècada de 1980, és la zona euro en l’actualitat. Perquè aquesta crisi s’interrlaciona amb una deficiència congènita de la zona euro des de la seva creació. No ens  hauria de sorprendre ja que és una unió monetària incompleta, i per tant fràgil.

És un dels fets més establerts de la macroeconomia internacional que una unió monetària no pot funcionar sense un mecanisme de coordinació fiscal. Alemanya va imposar passar per damunt i reemplaçar la necessària solidaritat per una norma uniforme de restricció pressupostària, el famós pacte d’estabilitat, que és arbitrari i insensible al context econòmic. Que aquesta regla s’hagi trencat davant el rescat dels bancs i que hagi traslladat la crisi als Estats és el menys que es podia esperar.

La zona euro pretén governar-se per regles més enllà de la gestió de la moneda, sent l’Eurogrup només un fantasma de coordinació intergovernamental. Ja hem vist amb Grècia que la regla pressupostària no ha impedit que es fes trampa. És aquí on s’ha desencadent la crisi. El 20 d’octubre de 2009, el nou ministre grec de Finances va anunciar que el dèficit no seria del 5% del producte interior brut (PIB) sinó del 12,5% (revisat més tard al 13,6%). Més »

Quan queda menys d’una setmana per les eleccions, els tres partits principals es preparen per fer un últim esforç per tractar de distingir-se l’un de l’altre en qüestions clau. Però hi ha un important àmbit polític on es troben sorprenentment en poc desacord: els laboristes, els conservadors i els liberals-demòcrates donen suport a una nova onada de treballadors de cooperatives.

Independentment de qui guanyi el dijous, sembla cert que la Gran Bretanya s’enfronta a un canvi revolucionari en la forma en que els serveis locals es gestionen i s’ofereixen. El Partit Conservador ha fet de la mutualització un pilar central de la seva estratègia electoral amb la promesa de “desencadenar una nova cultura de l’empresa del sector públic“. El seu manifest, titulat ‘Una invitació a unir-se al govern de la Gran Bretanya’, conté propostes per a milions de treballadors del sector públic per crear cooperatives i oferir els seus serveis de nou a l’estat. Un treballador de propietat de les cooperatives seria capaç de decidir sobre les estructures de gestió, innovar per reduir els costos i repartir els excedents financers entre el personal.

Els laboristes són igualment entusiastes sobre les cooperatives. El seu manifest posa l’èmfasi en la gent que desenvolupa els seus propis serveis, des de la salut i l’atenció social, fins els habitatges municipals i els centres d’assegurances. Els liberal-democràtes anirien fins i tot més lluny al proposar presentar nous projectes de llei sobre mutualitats, cooperatives i empreses socials per adaptar-hi la llei, i encarregar-li la responsabilitat de les mútues a un ministre específic.

Però per què el sobtat entusiasme per un model basat en les mútues - i els plans de treball?

Els crítics han acusat els tres partits de la utilització dels plans com una forma de reduir els costos del sector públic, però els partidaris del moviment sostenen que, ara més que mai, el model de la mútua és necessari per aconseguir un veritable canvi en les organitzacions i en la manera en que els serveis s’executen. La crisi del crèdit, i en particular el comportament dels grans bancs, ha provocat aquest renovat interès per les empreses socials.

“En poques paraules, les cooperatives tornen a estar de moda“, diu Ed Mayo, secretari general de l’òrgan de representació  de les Cooperatives del Regne Unit . ”És un moment molt bo per estar en el moviment cooperatiu. Les persones implicades han estat sempre apassionades amb el que fan a les seves organitzacions, però ara s’estan convertint en una alternativa real“. Més »

L’arribada al poder de Tony Blair el 1997 va ser un esdeveniment important, passant pàgina als anys hiperconservadors de Margaret Thatcher i aplanant el camí per a una “Europa rosa“. L’esquerra europea es va girar cap a Gran Bretanya amb una barreja d’admiració, sospita i enveja. La “terceria via“, combatuda per Lionel Jospin, es va situar al centre del debat, suscitant inspiracions i hostilitats.

Tretze anys més tard, la contribució de la “tercera via” no és insignificant. Tony Blair, i després Gordon Brown, han fet una clara ruptura amb el thatcherisme, que havia dividit i empobrit la Gran Bretanya. Els seus anys en el càrrec han estat marcats, abans de la crisi de 2008, per un fort creixement i creació d’ocupació, i també per una recuperació de l’acció pública. La “tercera via” ha obtingut resultats innegables.

Des de 1997, s’han creat 800.000 llocs de treball del sector públic, el nombre de nens pobres s’ha reduït en 500.000, el pressupost per a l’educació gairebé s’ha duplicat, de manera que el Regne Unit ha passat de la 15a a la 8a posició dels països de l’OCDE per la seva despesa en educació com a percentatge del PIB.

En matèria de salut, els recursos pressupostaris han augmentat significativament, encara que el sistema de salut pública no és encara satisfactori. No cal oblidar que Tony Blair ha impulsat una reforma de les institucions d’una amplitud inèdita, amb el procés de “devolution”, i per tant d’una veritable descentralització, la reforma de la Cambra dels Lords, les conseqüències de la pau a Irlanda del Nord.

Gordon Brown, per la seva banda, després d’haver estat un ministre d’Hisenda amb talent, controlant finament l’economia del país, ha posat de manifest la capacitat de resposta durant la crisi amb un pla de rescat ràpid i massiu, i pragmàtic, més dels principis ideològics, sense dubtar a nacionalitzar els bancs.

Tony Blair, finalment, ha estat el més europeu dels primers ministres britànics, tractant de construir un lideratge dins de la Unió Europea, fent-la avançar, per exemple, en l’àmbit de la defensa i les institucions.

D’on ve, doncs, el sentiment trobat que deixa el blairisme, prorrogat sense entusiasme per Gordon Brown? La tercera via, en primer lloc, mai ha estat una filosofia econòmica coherent, només ha estat una hàbil addició de polítiques keynesianes i neo-classiques, en nom d’una “triangulització” per privar a l’adversari de les seves forces prenent els seus arguments. No ha pogut, però, per falta de claredat, treure totalment la Gran Bretanya de l’estancament thatcherià.

El govern laborista ha afavorit l’estalvi privat, individual o de negocis, per a finançar les pensions, el que reforça les desigualtats. No ha reflotat les utilities - gas, aigua, electricitat - permetent als operadors privats castigar severament als usuaris.

En l’ordre econòmic i social, deixa un balanç en forma de pegats: ha respòs a les urgències socials nascudes durant els anys de la Thatcher, però no ha pogut, o no ha volgut, re-orientar una política ancorada en una lògica ultraliberal, ni evitar l’augment de les desigualtats i la pobresa.

Per altra banda, el compromís europeu de Tony Blair no ha estat suficient per permetre a Gran Bretanya a unir-se a l’euro i als acords de Schengen, o oposar-se a la “xec” del Regne Unit: amb el temps es va mantenir bastant platònic. No va fer res, sinó el contrari, per impulsar una Europa econòmica i social més forta: la seva proximitat mostrada amb José Maria Aznar no és casual.

Finalment, com oblidar “la taca” - parafrasejant el títol de la bella novel•la de Philip Roth - que entelarà sempre el blairisme: l’alineament amb els EUA neo-conservadors de George Bush, Dick Cheney i Donald Rumsfeld en el cas de l’Iraq, les mentides sobre les armes de destrucció massiva, el “cisma” europeu per contribuir a la debilitació de la Unió en el món?

Charles Péguy va dir que tot comença en la mística i acaba en la política. La tercera via, una barreja de pragmatisme i idealisme, de messianisme i moralisme, acaba en un ambient crepuscular, tenyit de mercantilisme i cinisme. Més »

Us deixem un vídeo que reflexa d’una manera real el que fou l’ambient de la primera sessió plenària de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna” que vàrem celebrar a Montjuïc el passat 27 de març.

En aquest inici del segle XXI, França ha creuat el llindar dels 80 anys en l’esperança de vida. Són anys guanyats i anys addicionals per a un mateix i per als altres, una victòria del nostre model social, que tot i ser denunciat per la dreta, no resulta estrany.

Al mateix temps, l’allargament de la durada de la vida no sempre va acompanyada d’un desenvolupament de les persones. En altres continents, envellir és positiu, un símbol de la saviesa i l’experiència. Però en la societat del “live” i de l’”in” en la que vivim, el cabell gris, les arrugues, els anys són sovint ignorats o, fins i tot, estigmatitzats. La nostra modernitat, de forma conscient o no, produeix una exclusió real entre l’edat i la vellesa. Aquesta és l’ambivalència de l’edat, al mateix temps un do i una discriminació.

També és un dels majors reptes dels poders públics, el canvi de les condicions d’accés a l’autonomomia per a la gent gran, a l’habitatge, a la mobilitat i a les atencions, al temps lliure i al seu finançament necessari. Aquests temes es troben al centre del debat sobre el futur de les pensions. Els socialistes estarem amb aquestes contra-propostes.

No cedir als ultimàtums

Ens mantindrem ferms en els nostres valors per trobar solucions creatives que assegurin la sostenibilitat i l’equitat del sistema de repartiment. No acceptem l’empobriment de les nostres persones grans, que els reclueix entre ells - i per començar entre elles - a una “pensió mínima” d’uns pocs centenars d’euros al mes.

No cedirem als ultimàtums. El govern intenta dramatitzar per imposar les seves decisions quan caldria, tal i com ho demanen les organitzacions sindicals, establir una veritable negociació per trobar les vies d’una reforma justa i viable a llarg termini. En aquest sentit, les estadístiques no poden substituir la política: l’informe de la “Conseil d’orientation des retraites” (COR) és un factor entre d’altres per l’avaluació financera i no s’ha d’instrumentalitzar per imposar decisions a la societat.

Els empleats i els jubilats no poden ser els únics sobre els que recaiguin tots els esforços. Reformar les pensions suposa introduir ràpidament nous recursos en el sistema. Això no significa que pesin sense fi sobre els treballadors o es redueixin les pensions.

Aquí trobem el punt cec de les decisions liberals de 1993, de Balladur, i de 2003, de Fillon: la dreta mai s’ha molestat en sotmetre les rendes més altes, els ingressos procedents del capital financer o de les rendes als imperatius de la solidaritat, tot i que un milió de pensionistes viuen per sota del llindar de la pobresa.

No ens falten propostes: l’ampliació de la base de cotització de valor afegit, les cotitzacions sobre les “stock-options” i altres remuneracions no imposables, l’abolició dels privilegis fiscals que soscaven la cohesió social, un recàrrec del 10% dels impostos de societats pagats pels bancs, l’assignació als fons de reserva de pensions, etc. Els processos de selecció s’examinarien en etapes regulars, que dependrian dels canvis demogràfics, del creixement, de l’ocupació i de la massa salarial, sense posar en dubte l’estabilitat dels drets essencials per a la confiança en el sistema per a les generacions més joves. Més »

Vivim en un moment d’una atonia intel·lectual sorprenent. Una devastadora crisi financera i econòmica va afectar el 2008 tots els països desenvolupats. Encara hi som, el creixement no retorna, la desocupació segueix augmentant. L’anar fent polític també continua: l’esquerra en  campanya electoral demana una política més activa d’ocupació i una limitació de les bonificacions i de les retribucions bancàries, sense avançar cap anàlisi d’aquesta crisi i sense percebre fins a quin punt aquesta exigeix un canvi profund de societat, sense el qual  ens amenaça un veritable caos per molt de temps.

És urgent tenir en compte la gravetat i profunditat de la crisi, assenyalar el fenomen de la financiarització com la principal causa dels recents esdeveniments, recordar l’enduriment de les relacions socials, denunciar la bogeria i l’escàndol dels mega-salaris de la banca d’avui en dia.

Però hem d’anar més enllà i analitzar fins als seus fonaments l’evolució macroeconòmica i no només financera. A més, no serveix de res analitzar la crisi com un fenomen internacional i plantejar les respostes polítiques en un horitzó nacional. Jacques Julliard diu que “no s’ha d’esgrimir l’estandard complaent de la globalització per a fer passar faudulentament la il·lusió neoliberal. L’argument internacional no ha de ser un impediment “. Naturalment. Però cal que ens entenguem. Per exemple, a mi no m’agrada gaire la fòrmula “ rebutgjar la submissió a les lleis del mercat“. Gran part de la població mundial viu en una economia de mercat i nosaltres, socialdemòcrates,  hem decidit restar-hi des de 1947,  perquè garanteix la llibertat fonamental dels ciutadans-consumidors. Quan, com és clarament el cas en l’actualitat, les lleis del mercat produeixen i amplifiquen derives insostenibles, el problema no és de sostreure-s’hi sinó de modificar-les, de saber com i amb qui, per a estar sotmesos a lleis menys injustes, però que seguiran sent de mercat.

Regulació

Tres observacions encara, abans d’arribar a la pròpia crisi. La denúncia de la globalització té alguna cosa, em sembla, d’encantatòria. La globalització és una tendència de la humanitat: comença amb Colom i Magallanes, continua al llarg de la la història fins al punt que el gran percentatge de la producció mundial que el 1913 representava el comerç internacional, un 20%, debilitat per dues guerres i una gran crisi, sols es recuperà el1980, per reprendre el seu creixement. Aquesta propensió de la humanitat ha estat fortament encoratjat per les revolucions tecnològiques en el transport de mercaderies i persones, i encara més per la transmissió d’informació, que s’ha convertit en instantània. I també per les decisions dels Estats, obrint cada vegada més el seu comerç i els moviments de capitals. El problema és que aquesta  globalització no ha estat regulada en absolut. Així doncs, és a l’absència de regulació que cal fer front i no a la pròpia globalització. Més »

Bones imatges, que reproduïm de l’àlbum de fotos a Facebook de José Luque Prieto

Aquestes són les conclusions que vàrem posar en comú amb els dos mil assistents al primer Plenari de Catalunya Causa Comuna. Us demanaria que, si les compartiu, en feu la màxima difusió possible:

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d’evitar l’empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.

O els ciutadans fem política o correm el risc d’una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col?labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves iniciatives d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel·lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.

Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori. Més »

La Catalunya real, la del poble concret en la seva gran majoria, té  problemes i opinions que no coincideixen ni accepten  la simplificació extrema del  xoc identitari.

Però des de l’esquerra seria un error  recolzar-se en aquesta constatació per respondre al discurs del “sobiranisme” de dretes i als embrions de populisme de confrontació simplement amb la gestió. Tot això es produeix en un moment que demana a crits nous plantejaments de futur per Catalunya, nous camins de mobilització de la consciència col·lectiva popular, especialment entre els joves. En la vida dels pobles, l’aturada i el declivi es produeixen quan hi ha oblit (quan es perd la memòria col·lectiva), quan no hi ha visió de futur (quan es perden la confiança i els projectes), quan es generen dinàmiques de divisió i dispersió. Catalunya dividida no pot guanyar: sempre ha avançat en moments d’unitat.

Ara: el projecte del catalanisme del segle XXI, no ens vindrà ni de d’un gabinet d’estudis, ni d’una ment il·luminada baixant del Sinaí, com un Moisés entregant-nos les taules de la “refundació” del catalanisme, ni -menys encara- de “líders” més o menys berlusconians. No siguem criatures! Tot replantejament seriós ha de ser el resultat, sempre provisional, sempre en curs de realització, d’un procés cultural, polític i social en el que intervenen forces plurals i contradictòries. És per això que cal plantejar-se com a cosa vital el problema de la revitalització democràtica i social del nostre país.

En un moment de ràpida evolució vers una societat  més complexa i individualitzada, que genera noves actituds personals i col·lectives, Catalunya tindrà una evolució positiva si es verifiquen a la vegada una bona acció de govern i un procés polític i social general que reforci els valors comuns de progrés, cohesió social, unitat civil, creativitat, solidaritat i pluralisme.  La participació intel·ligent i voluntària dels ciutadans i ciutadanes lliures i conscients d’allò que ens juguem avui, a Catalunya i al món, no és sols un objectiu desitjable: és una necessitat indispensable.

Des de les posicions del catalanisme socialista, allò que ens cal fer avui és discutir sobre  el present i el futur de Catalunya, els seus reptes i tendències, i contribuir així a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives,  idees  i propostes per Catalunya. Sols uns projectes progressistes col·lectius, profundament renovats i àmpliament compartits,  poden donar resposta als reptes que tenim al davant.  Creiem que les principals qüestions que es plantegen son les següents:

1. El reforçament permanent de la consciència comuna de pertinença, l’augment de la cohesió i de la solidaritat socials, les respostes a la immigració i el manteniment de la unitat civil del poble de Catalunya.
2. El desplegament i aprofundiment de l’autogovern català, sobre la base del nou Estatut,  i la realització, entre tots i totes,  d’un projecte  compartit, inclusiu i integrador de país.  Catalunya és de tots i totes,  i la seva societat i les seves institucions no poden estar  ni dividides ni en mans de cap partit, elit  o grup de poder.
3. La mobilització de totes les forces i experiències col·lectives i de tots els talents del país, per adaptar-lo als canvis tecno-socials i els reptes d’excel·lència, d’infraestructures modernes i de formació que plantegen l’economia global i la societat del coneixement.
4. Una política d’inversió massiva i intel·ligent en la nostra principal riquesa: els nostres recursos humans i culturals,  de coneixement i creació.
5. Una gestió eficient dels serveis públics (especialment l’educació i la sanitat) i de les polítiques socials (vivenda, especialment), en una perspectiva de combat incansable contra les desigualtats.
6. El desenvolupament sostenible i la cura i embelliment de Catalunya, de les seves ciutats, pobles i paisatges,  mitjançant una exemplar política territorial, urbanística, paisatgística i mediambiental. Catalunya no pot ser la víctima de l’acció del  capitalisme especulatiu sobre el territori.
7. Una política de seguretat de caràcter integral : de les persones, dels béns, de les condicions de vida i de treball dels ciutadans i ciutadanes.Una Catalunya oberta, capaç de desplegar un paper de primera línia en la integració europea i d’assumir les seves responsabilitats en la recerca de la pau, la lluita contra la pobresa, el comerç just, la reducció de les desigualtats i el diàleg entre les cultures.

De tot això cal discutir el proper dissabte, en el primer Plenari de Catalunya Causa Comuna, i discutir significa parlar, escoltar i pensar.  En el fons, la prova del nou de la vitalitat futura del  projecte compartit de Catalunya Causa Comuna , vindrà justament del fet que hi hagi una discussió fructífera entre posicions plurals, més enllà de les etiquetes, de les competicions semàntiques, dels interessos parcials, o dels afanys de capitalització i de protagonisme.  Aquesta és l’herència i la promesa del catalanisme popular, a les que ens hem de mantenir fidels, i que es projecta amb problemes i possibilitats inèdits en aquest  nou segle.

Tal com era previst, el passat 19 de març vàrem  tancar el període d’inscripcions per a participar a la 1ª sessió plenària de Catalunya Causa Comuna. La resposta ha estat excel·lent, tant en termes quantitatius (unes dues mil persones d’arreu de Catalunya s’hi han apuntat), com també pel que fa al perfil dels inscrits: vindran de tot Catalunya, hi ha gent de totes les edats i de tots els àmbits de la societat. L’objectiu d’obertura i transversalitat s’ha aconseguit també, amb una relació de 50/50 entre afiliats socialistes i persones sense afiliació o d’altres grups polítics i socials.

Recordem que aquest primer Plenari se celebrarà el dissabte, 27 de març de 2010, al Pavelló núm. 2 de la Fira de Barcelona, Montjuïc. C/ Rius i Taulet s/n (davant de l’Hotel Fira Palace).

L’horari és el següent:
* 09:00 Obertura de la inscripció i acollida dels i les participants
* 10:00 Acte d’ inauguració
* 11:00 Constitució dels àmbits de debat
* 15.00 Dinar
* 17:00 Sessió plenària: presentació de les propostes de la Conferència Oberta

Hi haurà les següents àmbits de debat:

1. Què esperem de l’educació d’avui
Cal un gran debat sobre la qualitat, l’autoritat i l’eficiència màxima del sistema educatiu i de la formació.  Volem un sistema que democratitzi l’excel·lència,  que lluiti contra la reproducció de les desigualtats socials, que pemeti l’accés de tothom als coneixements professionals i a la cultura, que reforci el paper essencial dels i de les ensenyants, i que afirmi uns objectius i uns valors compartits.
2. Els joves: motor de la participació
La joventut és el futur de Catalunya. És un sector dinàmic, plural,   especialment vulnerable per l’incertesa i les dificultats de la situació econòmica actual. Debatrem sobre les aspiracions, problemes i propostes de la joventut de Catalunya.
3. Bones pràctiques i innovació social
La societat civil - les seves associacions, moviments, sindicats -  ha de jugar un paper essencial en les dinàmiques de progrés de Catalunya. Volem reflexionar sobre la seva acció,  els processos de deliberació democràtica, els instruments i experiències en el camp de la solidaritat social, la necessària innovació dels processos de discussió i acció col.lectives.
4. El catalanisme del segle XXI
Debatrem sobre els nous plantejaments del catalanisme, els objectius i reptes del nostre autogovern, la unitat civil del poble de Catalunya, els riscs a evitar de populisme i fragmentació, a la recerca d’una visió estratègica comuna pels propers anys,  per fer de Catalunya una societat més justa i lliure, més dinàmica i  segura.
5. Després de la crisi: reptes i oportunitats
Veiem la crisi actual com un greu problema però també com una finestra que ens obre noves oportunitats. Tractarem dels canvis possibles en l’economia i en la societat, en l’habitatge, el territori, el medi ambient i el paisatge. Debatrem les perspectives de transició positiva vers un model econòmic més eficient i sostenible i vers un model social més just, solidari i cohesionat.
6. Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol
Catalunya és un país d’acollida i de fusió, obert i enriquit per la diversitat intercultural. Ara, la bona incorporació al país dels nous ciutadans i ciutadanes d’orígen estranger representa un repte que exigeix noves polítiques afirmatives.
7. Espai 2.0

Moltes gràcies a tothom!

Amb la vostra participació farem del nostre primer Plenari una gran festa de la democràcia!

Us esperem el proper dissabte!