La socialdemocràcia  ha estat sempre una idea i una estratègia de canvi social. Com a moviment progressista  sempre ha estat a l’ofensiva. Quan en  la dècada de 1980, les teories radicals de mercat recolzades pels neo-conservadors i els neo-liberals, van començar a dominar la opinió pública, els mecanismes de defensa de la democràcia social es van mostrar bastant pobres. Hi va haver una resistència dispersa, però cap estratègia de defensa.

El neoliberals deien representar el progrés. A més,  el radicalisme de mercat es presentava com una conseqüència inevitable de la globalització, de la competència mundial. Així, alguns socialdemòcrates van cedir a aquests plantejaments, que es presentaven com a situacions  de fet. Moltes persones comparaven aquestes noves polítiques amb el que és social-demòcrates deien i feien en la dècada de 1970. En fer-ho,  van quedar corpresos i van perdre confiança. Ja no confiaven en uns polítics que actuaven en contra del que havia fet a només uns pocs anys abans. I van trobar que la socialdemocràcia social ja no diferia molt de la política liberal o conservadora.

Així que, quan el 2008 i 2009 les teories radicals de mercat i les seves promeses van resultar ser totalment equivocades i fins i tot altament perilloses, la majoria desil.lusionada no es va girar cap a la socialdemocràcia per a buscar una alternativa. Hi havia i encara hi ha una manca de confiança. Però això no significa que no hi hagi una  cerca  - i fins i tot un anhel - d’una alternativa enfront d’ una ideologia neoliberal que sembla esgotada.

Però sigui el que sigui el que pensin o sentin les persones avui desil.lusionades, la socialdemocràcia  és  l’alternativa. Si els partits socialdemòcrates no l’ofereixen - o no són presos seriosament en la seva oferta -  altres partits faran la feina: no només l’esquerra dels socialdemòcrates, sinó també els Verds i en alguns casos fins i tot els demòcrates cristians.

Així que el futur de la socialdemocràcia depèn de la credibilitat d’una alternativa enfront d’allò que ara ha fracassat estrepitosament. Per fer-ho, alguns dels partits nacionals poden recórrer als seus programes nacionals, per exemple, l’SPD alemany amb el Programa d’Hamburg, que ja va ser redactat per a aturar el radicalisme de mercat.

Però per tal de superar les llacunes de  credibilitat, un nou esforç europeu nou sembla  necessari. Va ser la dispersió i fins i tot les actituds conflictives dels partits socialdemòcrates davant la ideologia dominant del neoliberalisme allò que va ajudar a difuminar la imatge del projecte socialdemòcrata.

Seria molt útil que els socialdemòcrates europeus es posessin d’acord sobre una sèrie de punts pel que fa a  la funció dels mercats, la societat civil i els estats, sobre la responsabilitat de l’Estat en l’educació i la seguretat social, fins i tot en els criteris fiscals.

Si els partits socialdemòcrates europeus s’uneixen amb decisió per a evitar la divisió de les seves societats i sobre els mètodes per mantenir unides aquestes donaran  satisfacció a una necessitat creixent.

Si expressen la seva determinació de mantenir-se en contacte i intercanviar experiències en el seu esforç per superar el radicalisme de mercat,  ajudaran a restaurar la seva credibilitat.

Tant de bo els partits europeus es posin d’acord sobre els aspectes morals d’aquesta alterantiva política, vinculant-la amb els valors morals de tants anys d’història europea.

Hi ha un futur per a  la socialdemocràcia  a Europa. Però aquest futur ha de ser europeu.

Recentment, el Financial Times situava quatre escoles de negocis espanyoles entre les 40 millors d’Europa i assenyalava Barcelona com a ciutat líder en aquest sector amb tres grans centres de prestigi: IESE, ESADE i EADA. Aquestes escoles de negocis han mostrat ser prou flexibles per adaptar-se al món vertiginosament canviant d’avui i aquest ha estat, entre d’altres, la clau del seu èxit. En el terreny públic, també podem parlar de triomf en educació en el món de la Formació Professional (FP), que està en període de plena expansió i que, en poc temps, ha aconseguit liquidar la mala premsa que va patir durant dècades, associada com havia estat a fracàs escolar. Ara els seus índexs d’inserció laboral se situen per damunt del 70% de mitjana, fins i tot més alts en alguns estudis, com la Mecànica i la Soldadura, que, curiosament, tenen dificultats per captar l’interès de l’alumnat i no omplen les places.

El mercat ens diu que necessitem tècnics; tenim només un 12,4% de graduats en Tecnologia i Ciència, mentre que a la UE la xifra arriba a un 33,6%. Són, doncs, necessàries campanyes de promoció d’aquests estudis, algunes de les quals haurien d’estar centrades en les noies, particularment, que continuen passant per alt sobretot els estudis tecnològics. Molts dels canvis necessaris han de passar per una reinvenció de la FP, que hem d’aconseguir que ocupi un espai central en el sistema educatiu. A Europa, els titulats en FP se situen al voltant del 60%, mentre que a Espanya només arriben al 25%, en una diferència que és abismal. Cal veure la FP com una porta a la universitat i estrènyer els vincles entre la FP i la universitat. De moment, ja s’han aconseguit correspondències entre més de 60 cicles de grau superior i estudis universitaris de primer cicle.
Ja fa quasi 20 anys, la Gran Bretanya va convertir els seus antics politècnics, centres dels estudis professionals, en universitats. Un govern conservador, liderat per John Major, que curiosament no tenia cap títol universitari ni tampoc tenia prejudicis, volia trencar barreres elitistes i superar divisions en l’educació superior. Es van crear 30 universitats i, en cinc anys, el nombre d’estudiants es va doblar. Més »

Un acte organitzat per la delegació local de Catalunya Causa Comuna analitzà la repercussió del sincrotró Alba, que s’inaugurarà el pròxim 22 de març, a Cerdanyola.

El Sincrotró Alba és  la infrastructura de recerca singular més important que s’ha aixecat a Catalunya i Espanya en els darrers temps. Un equipament que comportarà una inversió de 200 milions d’euros de fons públics, compartits per la Generalitat i el govern central, que ja han situat Cerdanyola en el mapa de la ciència d’avantguarda mundial.

El Sincrotró genera moltes preguntes, essencialment a la població de la nostra ciutat. Es crearan nous llocs de treball? S’instal·laran al Parc de l’Alba noves empreses? Cerdanyola en sortirà beneficiada? Aquestes i d’altres preguntes van motivar la xerrada - debat organitzada ahir al Parc Tecnològic del Vallès; una iniciativa que va comptar amb les intervencions de Ramon Pascual, president de la Comissió Executiva del Sincrotró Alba; Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya; Jordi Marquet, director general del Parc de Recerca; Francesc Martos, director general del Parc Tecnològic del Vallès; i Carme Carmona, alcaldessa de Cerdanyola.

Jordi Mena, coordinador de Catalunya Causa Comuna a Cerdanyola, va presentar els ponents, per seguidament cedir la paraula a Víctor Francos, primer secretari del PSC local. Francos va destacar la importància del Sincrotró esmentant el que va ser una constant de tots els ponents: l’Alba interaccionarà amb la UAB, el seu Parc de Recerca, el Parc Tecnològic del Vallès i altres instal·lacions similars com Creàpolis o el futur clúster farmacèutic.

Ramon Pascual va recordar que la idea del sincrotró, una infrastructura al servei dels científics, va començar a gestar-se fa 20 anys. El 22 de març s’inauguraran les seves instal·lacions. Molts sectors industrials se’n beneficiaran d’un equipament que té previst començar a servir llum als seus clients a finals d’aquest any. Més »

Bona tarda. Us agraeixo que m’hàgiu convidat. Com que m’han presentat d’aquesta manera, voldria dir que en Pere Darder s’ha passat la meitat de la seva vida a l’escola i l’altre meitat a la universitat. Em sembla que això és el que compta.

Quan m’he plantejat aquests vuit minuts d’intervenció, he pensat dues coses. La primera és que potser no havia de fer un discurs seguit sinó més aviat insistir sobre unes quantes qüestions. En segon lloc, que probablement moltes de les coses que jo diria d’alguna manera o altra s’haurien ja tractat. Els que m’han precedit ho han fet d’una manera que jo podria subscriure gairebé en el cent per cent, de manera que miraré d’estalviar noves explicacions reiteratives; en tot cas, potser orientar-les, i deixar més temps per als que vénen a continuació.

Jo començaria amb tres grans valors o afirmacions, que no són noves però que potser s’haurien de veure d’una altra manera. La primera és la preservació de la identitat. Quan parlo d’identitat vull dir allò que en diem singularitat de cadascú, i també vull dir, evidentment, la identitat cultural. Però no és això al que en aquest moment em vull referir: estem parlant d’educació. Tinc la impressió que la pressió de la globalització, dels mitjans, d’aquesta societat de masses que vivim, etc., allò que va configurant és un individu que s’assembli molt als demés i que ha de reaccionar igual que els altres.

A mi em sembla que aquesta és una batalla fonamental: cada persona és ella singularment i si, d’alguna manera, pot contribuir a la societat (que és el que ha de fer), hi contribuirà més com a persona singular, que té les seves visions i les seves aportacions a fer, més que no pas com un més del ramat.

Per tant aquest és un valor que des de l’escola i des de l’educació s’hauria de fomentar i construir. De vegades dic que tenir tancats els nens en una aula des dels tres anys, ara des de bastant més aviat, on s’estressen, com deia en Jaume; tenir-los tancats dels tres fins als setze, (i ara sembla que els haurem de tancar fins els divuit), és una situació d’espai i temps que més aviat contribueix a la massificació. Moltes de les coses que s’han dit aquí anaven orientades a dir: “Diversifiquem i mirem a veure si tothom pot reaccionar de la manera com és, dins d’aquest context d’educació que es necessita per viure en una societat i per aportar-hi“. Per tant, d’acord. No hi insisteixo. Més »

Ara fa un moment he entès el perquè del format d’aquest debat: veig que en Miquel Iceta està llegint un llibre que es diu Austeritat, de Berlinguer, que ben segur ha contagiat el plantejament d’aquest acte. Siguem, doncs, austers des del punt de vista de les paraules i, per tant, fem afirmacions.

La primera. Jo crec que la situació actual del catalanisme es caracteritza per dues idees: una, l’envelliment conceptual, és a dir, quan parlem de catalanisme parlem de coses més aviat antigues; i, dues, la lateralitat social, és a dir, estem fent referència a allò que abans se’n deia les avantguardes socials i para de comptar, sense un arrelament fort, sòlid en el conjunt de la societat, no cal dir en els nouvinguts, i encara menys en la gent més jove de la nostra societat.

Envelliment conceptual i lateralitat social. Jo crec que això és conseqüència de dues o tres raons. Una, és el fet que durant pràcticament els darrers trenta anys, el catalanisme hagi deixat de ser subjecte polític, és a dir, s’hagi arribat a creure que el catalanisme, la teoria compartida de la nació, per dir-ho d’alguna manera, ja no calia, ja havia arribat a la fi, motiu pel qual va deixar de ser un subjecte polític operatiu, va deixar de ser analitzat, va deixar de ser renovat. Penso que aquesta és una raó.

Hi ha una segona raó  que és justament la idea equivocada que l’esquerra ha mantingut sobre el concepte d’identitat. Amb en Caminal no coincidim gens respecte a les seves afirmacions inicials. Jo crec que justament el problema és que l’esquerra ha confós la confrontació entre posicionament ideològic i identitat. Jo sóc dels que creuen que les persones no fem altra cosa que construir la nostra identitat durant tota la nostra vida, i les col·lectivitats no s’entenen si no és des de la construcció d’una identitat justament compartida. Més »

En cinc minuts puc desenvolupar breument una idea bàsica i sabuda de tots, però que, en el debat del catalanisme, és important de no oblidar. És aquesta: la unitat civil és el repte cabdal de la nació catalana, el seu sine qua non. És aquesta una idea central de la cultura política de les esquerres catalanes, de la seva manera d’entendre la nació. Perquè la nació no és un fet natural, no és un fet previ a la contingència humana. Tampoc no és un esperit intemporal i perenne, com deien els romàntics. La nació és, ras i curt, la voluntat compartida dels ciutadans que la integren. Deia Renan, “La nació és l’exercici del plebiscit quotidià de la ciutadania, l’expressió d’un consens bàsic que s’actualitza, que perdura, això és la nació“. És a dir, la nació és una variable, és una incògnita que es dilucida dia a dia, que es pot revalidar i que pot decaure. No és una fet incommovible, que pot suportar-ho tot. Pot modificar-se en funció de la vivència, de voluntat dels ciutadans que la composen. Cal fer atenció a aquest “plebiscit quotidià de la ciutadania” i als factors que hi intervenen, que poden preservar-lo, fer-lo créixer, fer-lo minvar, extingir-lo.

Particularment, a Catalunya que, com deia Vicens Vives, és un país “fet de moltes llavors“, fet d’immigracions successives. I, en conseqüència, és un país sempre a mig fer. Vet aquí les xifres reveladores de l’Anna Cabré, la demògrafa, sobre els 7.500.000 habitants de Catalunya: Més »

Vaig ràpid i al gra. Quan una intervenció ha de ser de cinc minuts vol dir que ha de ser punxant i, doncs, vaig a punxar. Diré quatre coses:

1/ Una que a mi em sembla molt important en els temps que corren: tenir clar que abans som d’esquerres i després ve la identitat catalana. Com deia el poeta: “abans ciutadà, després català“. És important tenir clara aquesta prelació; aquí sí que l’ordre dels factors altera el producte, perquè, des del meu punt de vista, les esquerres fa trenta anys que estan massa confoses i és molt important que tornin a agafar la identitat esquerrana que és transnacional, que és internacional, que és federal i, naturalment, això no comporta renunciar a la identitat catalana, a la identitat de la nació catalana, en cap cas. Però sí que és molt important afirmar-se, primer, com a ciutadà d’esquerres amb voluntat de canvi, amb voluntat inconformista, amb voluntat d’acabar amb les injustícies.

2/ En segon lloc, si entrem en aquesta confusió que tots som catalanistes, al final jo ja no m’aclareixo. Jo vull saber qui és qui en això del catalanisme, perquè la “casa gran” vol ser molt gran, però ens hi podem perdre a la “casa gran“. La “causa comuna” ja m’agrada més, però també vull saber amb qui faig “causa comuna“. Ho dic perquè ja ens acostem al centenari de la de la primera Guerra Mundial. I allà ja va començar una confusió extraordinària de les esquerres que primer s’afirmaven nacionals i aviat van ser nacionalistes, i els va costar començar a trobar què més eren. A mi, em sembla que això és molt important. El catalanisme polític, efectivament, tenia ple sentit quan vam aconseguir l’autogovern, el 1931, i quan vam recuperar aquest autogovern, que ja dura trenta anys, l’any 1979. Ara, però, ja resulta obsolet parlar de catalanisme polític. Ara ja és hora de parlar de federalisme, de parlar d’independentisme o sobiranisme -qui ho sigui, jo no-, i de parlar d’autonomisme -qui s’hi conformi, que n’hi ha molts que es poden dir catalanistes però que es conformen amb l’autonomia. Per tant, hem de començar a ser més clars i, quan parlem de catalanisme, hem de saber de quin catalanisme parlem. Jo parlo del federalisme i no vull que hi hagi confusió i, per tant, insisteixo: ens cal una teoria federalista catalanista, per contraposar-la a les altres. No per confondre-la, sinó per contraposar-la. Això no impedeix que arribem a acords en la pràctica política, però en la teoria els conceptes han d’estar clars.

3/ En tercer lloc, pluralisme. Naturalment. Aquest és un valor fonamental de la democràcia. El pluralisme sempre, el pluralisme abans que tot. La democràcia no és la regla de la majoria, abans que això, la democràcia és pluralisme i sempre ha de ser respectat el pluralisme, començant pel respecte de les minories per les majories, tinguin el pes que tinguin. En el catalanisme, és molt important aquesta tercera regla.

4/ I quart, naturalment, penso que hem d’impulsar una “causa comuna” perquè, efectivament, hem de pactar, ens hem de posar d’acord en coses concretes especialment importants: l’Estatut, que no va ser precisament un exemple d’unitat; el finançament, m’estalvio ara d’opinar; sentència del Tribunal Constitucional, ja veurem. En aquestes qüestions concretes, sí que cal tenir una posició única, nacional catalana, però no cal confondre tenir una necessària posició única, nacional catalana, en aquestes qüestions concretes, amb un projecte nacional català únic. Això ja no m’agrada. Una cosa és posar-se d’acord en una “causa comuna“: l’Estatut havia de ser una “causa comuna“, el finançament ha de ser una “causa comuna“. Ara, un projecte catalanista no ha de ser una causa única, sinó que el pluralisme ens ha de permetre projectar-nos cap al futur, des de l’únic projecte que té horitzó al segle xxi, si és democràtic, perquè ha de ser no solament català, ha de ser també europeu, ha de ser també global, ha de ser mundial, i això s’anomena federalisme.

Moltes gràcies i demano excuses pel retard. Que bé que es viu a Girona! no costa gens arribar enlloc. Tinc cinc minuts, només unes pinzellades-interrogant per deixar-les damunt de la taula.

Primer interrogant: és el catalanisme, de veritat, el “fil roig” de la Catalunya d’avui? Jo no necessito ser políticament correcte ni vull recrear-me en la impostura en què viu aquest país. La resposta podria ser fàcil i pot no ser tan fàcil. M’explico, si jo dic que el catalanisme és certament el “fil roig” de la Catalunya d’avui, hauré de basar-me òbviament en la representació parlamentària i, aleshores, la resposta és sí. Però, si vaig a les urnes em trobo que només un de cada tres ciutadans catalans avalen amb el seu vot el nou Estatut; que, a les eleccions catalanes, cinc i escaig de cada deu ciutadans participen i, en canvi, a les legislatives espanyoles són set de cada deu que participen. Per tant, aquí hi ha una certa divergència.

Segona qüestió que deixo damunt de la taula: de quin catalanisme estem parlant, d’un catalanisme que situa Catalunya dins d’Espanya o d’un catalanisme que la situa fora d’Espanya? D’un catalanisme que vol entendre’s amb Madrid, el que entenem abstractament per Madrid, o d’un catalanisme que es vol barallar constantment amb Madrid? D’un catalanisme al qual va bé l’actual model de descentralització política o d’un catalanisme al qual no va bé aquest model i, per tant, vol canviar les bases relacionals que configura l’actual Constitució? Més »

Davant de l’enrenou independentista, uns visitants bretons em deien: “Però ¿no és Espanya, avui, un dels Estats més descentralitzats d’Europa? I Catalunya, ¿no té un autogovern amb unes capacitats sense precedents en la seva història contemporània?” Vaig tractar d’explicar-los els mals auguris al voltant de l’Estatut; també les condicions diverses que ens calen i que encara no es donen, i sobretot la necessitat que l’Estat espanyol respongui a la pluralitat nacional que conté… Van agrair les explicacions, però no va deixar de sorprendre’ls l’excés de dramatisme observat, que els semblava més propi d’èpoques passades, quan no teníem res que no fos la presó o l’exili.
VAIG PENSAR QUE, tot i les meves sòlides raons, no deixaven de tenir una mica de raó. I que l’excés emocional d’alguns sectors autoreferencials tendeix a provocar perplexitat en els que s’ho miren amb una mica de distància, siguin visitants o siguin ciutadans de Catalunya sense tanta vibració patriòtica. És evident que ens cal un esforç per objectivar el debat públic i mediàtic, per fer-lo baixar de les branques de l’ideologisme, per rescatar-lo de l’extrapolació circumstancial, per establir quins són els reptes fonamentals i els indicadors que assenyalin en quin grau anem ben encaminats o no, per evitar la desmesura que atipa i produeix indiferència. Més »

Fa uns mesos vaig venir a una reunió d’ aquesta executiva per a presentar la iniciativa de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna“. Ara hi vinc de nou a explicar-vos què hem fet fins ara, què ens proposem fer en els propers temps i, en tercer lloc, per a discutir amb vosaltres què creiem que hauria de sortir de la nostra iniciativa.

Què hem fet

Com sabeu, hem realitzat una bona quantitat de sessions de debat, al llarg i ample de Catalunya. Hem recorregut Catalunya amb desenes d’actes públics i la participació de milers de persones. Els temes que s’han discutit han estat ben diversos i s’han agrupat dins dels tres grans àmbits que es proposaren en la crida inicial:

1. La sortida de la crisi:   Què està passant en aquest període de crisi i de canvis globals, ràpids i impressionants. Quines propostes es poden plantejar per tal de fer front als reptes i problemes que la crisi global suscita, per aprofitar-ne  les oportunitats.
2. El catalanisme del segle XXI: Els reptes i estratègies del catalanisme del segle XXI. Com afirmar el seu caràcter de causa comuna, defensar el seu pluralisme com una força, superar la confrontació de retòriques repetitives i assegurar la unitat civil del poble de Catalunya.
3. La solidaritat social i la revitalització democràtica: Les bones pràctiques en el camp de la solidaritat i de la innovació socials, així com de les noves formes de participació i deliberació col·lectives, per tal de revitalitzar la nostra vida democràtica.

El balanç d’aquesta activitat ha estat positiu tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Vam dir inicialment que ens proposàvem convidar a les nostres discussions a totes aquelles persones que estiguessin obertes a enraonar amb nosaltres. La resposta a aquesta invitació ha estat molt satisfactòria. No ens hem trobat ni amb negatives ni amb excuses: tothom a qui hem convidat ha acceptat participar de bon grat, i molta gent ens ha dit que esperaven una oportunitat de deliberació comuna i transversal, perquè estaven cansats del predomini de la confrontació política i mediàtica més o menys repetitiva, sobre posicions i prejudicis que es donen per descomptats.

Ha assistit i participat en els nostres debats gent que cobreix un espectre molt ample: gent de tots els partits democràtics catalans, tant del govern com de l’oposició; responsables de les centrals sindicals majoritàries, dels grups empresarials, del món cultural i acadèmic; del moviment associatiu, etc.  No n’hem fet ostentació. La nostra iniciativa no és ni electoral ni a curt termini. Volem demostrar pràcticament que és possible un diàleg plural, autèntic, sense instrumentalitzacions partidistes de curta volada. Volem demostrar que la idea de Catalunya com a  causa comuna de tots els seus ciutadans i ciutadanes és estratègicament fecunda, que és la més positiva pel país. Una Catalunya dividida  no pot guanyar. Més »