Bona tarda a tothom i gràcies per la vostra invitació a participar en aquest acte. Vuit minuts per a tres interrogants.

El títol de la reflexió que fe, avui és: “Educació i Valors. Què n’esperem de l’educació d’avui?” El primer interrogant: En quin avui ens situem? Mireu, ahir vaig saber que el becari de la Rosa -la Rosa és la persona de recepció del lloc on jo treballo- es diu Zoni, té sis anys, és de la Índia, i va a la classe dels gats a l’Escola Pública de les Drassanes. En Zoni cada dia ve a la biblioteca i pregunta: “Avui és dimarts?” Perquè sap que els dimarts és el dia que a la biblioteca es poden endur llibres. En Zoni és el becari de la Rosa perquè a part de la seva afició setmanal a agafar piles de llibres de la biblioteca, la Rosa li deixa tocar l’ordinador; és un expert a buscar i trobar tot allò que cerca. Ahir va imprimir la fotografia del seu grup al costat del gat de Botero, com era lògic. En Zoni és un nen que té curiositat, una gran simpatia i moltes ganes d’aprendre.

Ahir al matí, l’Anna, una estudiant del darrer curs de Polítiques, va venir per concretar les pràctiques que farà durant el segon i el tercer trimestre d’aquest curs. Posarà en marxa un grup de treball molt interessant, un grup de treball sobre el temps lliure. Serà interessant perquè política i pedagogia aniran de bracet. És jove, com tots els que estan acabant una carrera avui, o la majoria.

Ahir també, al vespre, a cau d’orella, un vell mestre i company m’explicava la seva satisfacció de comptar entre els seus companys d’escola amb un exdeixeble. Així podria seguir posant exemples d’ahir i de la majoria dels dies que jo visc en l’educació. El d’avui, per a mi és extraordinari, extraordinàriament positiu. Tinc una sort immensa de viure aquesta realitat que sabeu que no m’invento. Una realitat plena de valors positius sobre l’educació i sobre el que es pot esperar d’ella.

Però avui també sabem que estem immersos en un període estrany. De manera sistemàtica, els mitjans de comunicació culpabilitzen els mestres i els professors de falta d’autoritat, de falta d’exigència, de poc rigor en els continguts. Parlen dels pares i de les mares sovint com a persones irresponsables, poc coherents, incapaces de posar límits. Parlen dels infants i els joves com a persones que són incapaces d’esforçar-se per res, amb resultats acadèmics sempre negatius i amb actituds incíviques. Més »

Bona tarda a totes i a tots, benvinguts i benvingudes. Fa goig estar en família. Iniciem aquest acte públic del Fòrum de Debats Marta Mata en el marc de la conferència oberta Catalunya Causa Comuna, en aquest auditori de l’Institut d’Educació Contínua de la universitat pública que ens acull.

No és una casualitat. Des de l’esquerra catalana sempre hem apostat per l’educació perquè creiem en ella. La preocupació per una millor educació de la ciutadania segueix existint, potser sempre existirà i, per això, calen i caldran fòrums com aquest.

Les persones que avui ens acompanyeu, a la taula, al públic, sou una mostra de moltes persones que al nostre país considerem que la professió d’educar és apassionant. Volem agrair a tots els i les ponents les seves aportacions, ben segur molt interessants, perquè sou persones que heu reflexionat i heu explicat o escrit les vostres reflexions i, per això, sou un punt de referència per a molts i moltes mestres del nostre país. Entre vosaltres, vull saludar el company Gentil Puig que, amb la Marta Mata i amb en Josep Pallach, van ser a l’inici de l’aventura pedagògica de l’Escola de Mestres de Sant Cugat, avui Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que també ens dirigirà unes paraules. Vull saludar molt especialment també a la vicepresidenta del Partit Socialista de Catalunya, a la companya Manuela de Madre.

Podrien haver-hi moltes més persones, de ben segur, a la taula, però penso que som una bona mostra de les persones que estimem l’ofici d’educar. Heu estat i seguiu estant, a primera línia, treballant amb els nens i les nenes, amb els nois i les noies, aprenent i ensenyant, perquè a les escoles s’aprèn i s’ensenya dels iguals i dels diferents, dels de la casa i també de les persones que actuen al costat de l’escola i per l’escola, dels formadors i les formadores, de la inspecció, dels membres dels serveis educatius, etc.

Vull remarcar que avui tothom parla aquí a títol personal. Us explico la dinàmica d’aquesta sessió abans d’entrar de ple a les diferents intervencions. Iniciaré jo mateixa la meva intervenció donant continuïtat a aquesta presentació i, així, agilitzar les intervencions, que són moltes. Més »

Albert Camus creia, contradient a alguns dels seus contemporanis dels anys cinquanta, en la capacitat transformadora del present. Les seves idees es basaven en una centralitat que resultava especialment antipàtica als defensors de l’esquerra comunista com Sartre, partidaris d’una lectura historicista de l’acció política que preferia imposar el sacrifici de la llibertat a acceptar la importància de l’actuació sobre el present. Una posició que els apropava al més estricte dels conservadorismes i que, analitzada avui, es confon, en l’aspecte formal, amb l’actitud amb què generalment es defineix a la dreta. Els extrems, és clar, es toquen. Passava abans i passa ara: en nombroses ocasions, la tan predicada centralitat d’alguns només sembla existir en la seva imaginació, la realitat és que el seu discurs es teixeix en funció dels vots i, és clar, això té poc de pràctic per solucionar el present i molt d’il·lusori.

La confrontació entre Camus i Sartre, que es va mantenir fins a la mort del primer, la resumeix Jean Daniel en el seu llibre Camus. A contracorrent. Daniel conclou que l’autor de L’estranger l’obsessionava veure com es van revoltar els humiliats i els ofesos i com aquesta revolta era traïda en la revolució. Camus vivia la revolta en el present, en les seves pròpies paraules, “no estic entre aquests amants de la llibertat que volen vestir-la amb cadenes redoblades, ni entre aquests servidors de la justícia que pensen que només podem prestar un bon servei lliurant diverses generacions a la injustícia”. És inevitable pensar en Carlo Rosselli i en la seva concepció del socialisme liberal: la integració dels ideals de llibertat i justícia. El socialisme com el desenvolupament lògic del principi de llibertat, basat en la transformació real de les estructures socials. Per Rosselli, els socialistes no han de tenir la il.lusió de posseir el secret del futur ni creure’s dipositaris de l’última veritat en matèria social, sinó servir-se d’un relativisme que mou l’acció i creu en la cultura del treball. Per Camus, en contra de l’opinió de Sartre (que l’acusava de qüestionar l’acció política), no podem recolzar-nos en models del passat ni en projectes de futur; creia que el destí es juga a cada segon, que el poder transformador del món es pot exercir en el present. Una postura, aquesta, que s’associa amb la pròpia evolució de l’esquerra i la seva aposta per una acció transformadora del dia a dia (les “raons d’Estat per al present” que cita Daniel), i l’evidència que les receptes neoliberals, i el gruix de l’ideari conservador, continuen articulant a partir de conceptes que neguen sistemàticament l’existència d’un problema actual en benefici de la il.lusió d’un futur. Més »

Des d’aquest passat dimecres està obert el període d’inscripcions per al Primer Plenari de la Conferència Oberta, que com ja vam anunciar tindrà lloc el proper dissabte 27 de març al CCIB del Fòrum de Barcelona.

Per a inscriure’s simplement heu d’anar al següent enllaç: http://www.causacomuna.cat/ponencia (o cliqueu sobre el banner de la portada del web), escollir un dels sis àmbits de debat (el setè, l’espai 2.0, no preveu inscripció), introduir les vostres dades, i a continuació rebreu un correu electrònic de resposta amb més informació.

Podreu aportar documents, preguntes, suggeriments, articles pel debat, etc. a través d’una direcció de correu específica: aportacions@causacomuna.cat.
Us recordem quins són els 6 àmbits de debat:

1. Què esperem de l’educació d’avui

Cal un gran debat sobre la qualitat, l’autoritat i l’eficiència màxima del sistema educatiu i de la formació. Volem un sistema que democratitzi l’excel·lència, que lluiti contra la reproducció de les desigualtats socials, que pemeti l’accés de tothom als coneixements professionals i a la cultura, que reforci el paper essencial dels i de les ensenyants, i que afirmi uns objectius i uns valors compartits.

2. Els joves: motor de la participació

La joventut és el futur de Catalunya. És un sector dinàmic, plural, especialment vulnerable per l’incertesa i les dificultats de la situació econòmica actual. Debatrem sobre les aspiracions, problemes i propostes de la joventut de Catalunya.

3. Bones pràctiques i innovació social

La societat civil - les seves associacions, moviments, sindicats - ha de jugar un paper essencial en les dinàmiques de progrés de Catalunya. Volem reflexionar sobre la seva acció, els processos de deliberació democràtica, els instruments i experiències en el camp de la solidaritat social, la necessària innovació dels processos de discussió i acció col.lectives.

4. El catalanisme del segle XXI

Debatrem sobre els nous plantejaments del catalanisme, els objectius i reptes del nostre autogovern, la unitat civil del poble de Catalunya, els riscs a evitar de populisme i fragmentació, a la recerca d’una visió estratègica comuna pels propers anys, per fer de Catalunya una societat més justa i lliure, més dinàmica i segura.

5. Després de la crisi: reptes i oportunitats

Veiem la crisi actual com un greu problema però també com una finestra que ens obre noves oportunitats. Tractarem dels canvis possibles en l’economia i en la societat, en l’habitatge, el territori, el medi ambient i el paisatge. Debatrem les perspectives de transició positiva vers un model econòmic més eficient i sostenible i vers un model social més just, solidari i cohesionat.

6. Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol

Catalunya és un país d’acollida i de fusió, obert i enriquit per la diversitat intercultural. Ara, la bona incorporació al país dels nous ciutadans i ciutadanes d’orígen estranger representa un repte que exigeix noves polítiques afirmatives.

Us esperem a totes i tots!

Cordialment,

Catalunya Causa Comuna

Aquest és un debat que a vegades tendeix a realitzar-se sobre la base d’una asimetria en els plantejaments, quan el  tractament lògic que es fa dels termes “liberalisme” i “socialisme“  no és el mateix.

Tant el terme “socialisme” com el terme “liberalisme” son polisèmics: cada un d’ells pot expressar distints significats.

Passa, aleshores,  que aquells que fan la crítica liberal del socialisme tendeixen a reduir redueixen el significat d’aquest a les experiències del mal anomenat “socialisme real” o bé a les del reformisme socialdemòcrata en diversos Estats nació europeus, al llarg del segle XX. En canvi, utilitzen el terme “liberalisme” en la seva acepció ideològica clàssica, sense les càrregues del “liberalisme realment existent“, o de les actuals realitats neoliberals (que tenen poc a veure amb la primigènia concepció del liberalisme que defensava la laicització del poder, l’afirmació del ciutadà i de la sobirania popular, el domini del dret  i els efectes positius, inofensius i benèvols del  “dolç comerç“).

També, a la inversa, hi ha els qui fan la fàcil amalgama entre liberalisme i capitalisme neoliberal.

“Netejar” conceptualment el debat, i eliminar-ne les trampes lògiques, em sembla , doncs, imprescindible.

Desfet aquest equívoc, es pot dir que entre socialisme i liberalisme hi han valors compartits, i una història comú. El socialisme que incorpora la identitat més fecunda de l’esquerra no s’oposa al liberalisme. Més: sense les conquestes del moviment obrer (del qual el socialisme ha estat el mainstream) pel sufragi universal i els drets socials i polítics, les democràcies contemporànies liberals no serien allò que són.

Però les diferències entre socialisme i liberalisme son considerables, i els grups socials, polítics i culturals que s’identifiquen amb un o altre referent son bastant persistents. És positiu que sigui així: les diferències son potencialment creatives i la indeferenciació tendeix a generar actituds indiferents.

Voldria parlar primer de les diferències, i parlar després de les confluències, que no sols em sembles possibles sinó també necessàries. Més »

Vull agrair la vostra invitació; és un plaer estar aquí. Pel que fa a la primera pregunta que ens ha fet el moderador (valorar molt breument la situació de la ciència a Catalunya), ja s’han donat les dades bàsiques. És clar que ens estem posicionant com un referent en recerca: des del European Research Council ho han dit molt clar i, en els darrers anys, s’han augmentat els recursos humans, amb els ICREA sobretot, els grups de recerca, els centres de recerca i la producció científica.

Però hi ha coses per millorar i jo voldria baixar un esglaó i passar de la perspectiva de la política científica a la del dia a dia, la de la gent que fa ciència a Catalunya. Com a metge, investigador i degà d’una facultat de Medicina, parlaré de la Biomedicina, que conec una mica, no la que conec millor sinó la que conec una mica.

Hi ha importants carències, actualment, en les figures temporals d’investigació al nostre país. Hi ha pocs contractes de pre i postdoctorals. Els postdoctorals, de vegades, fins i tot no cotitzen a la Seguretat Social. Són gent que pot tenir trenta anys: és inimaginable aquesta situació en un país normal.

Hi ha dificultat pel retorn dels investigadors de fora. Això jo ho veig des que es va muntar la Facultat de Medicina a Girona. Pràcticament cada setmana ens arriben currículums de gent que voldria tornar i no pot.

Hi ha un problema important a les universitats que és l’endogàmia, que continua i penalitza aquells que han aconseguit beques de formació per anar a l’estranger, els que han aconseguit sortir a l’estranger, que són els bons, els que han aconseguit beques de formació a l’estranger. Després es troben que, degut a l’endogàmia, no poden tornar i això jo crec que és una carència important de les figures temporals. Més »

No és la primera vegada en els darrers mesos que faig referència en aquestes pàgines al concepte d’eficiència en relació a afers polítics i, potser, cal que faci una introducció del perquè de la meva insistència. El terme “eficiència” sorgeix del llenguatge econòmic i, de vegades, es confon amb el llenguatge corrent amb el d’”eficàcia”. Ser eficaç significa ser capaç d’aconseguir els resultats desitjats. Ser eficient significa aconseguir els resultats desitjats, amb la utilització dels mínims recursos possibles. L’eficiència és més valuosa que l’eficàcia. És més fàcil fer una casa funcional i bonica si no hi ha limitacions de pressupost, que si a més es requereix d’un pressupost ajustat.

Poso un altre exemple del que se’n sentirà a parlar molt en els propers anys. Aconseguir que posant gasolina en un vehicle, acabi corrent i pujant muntanyes és una cosa que encara que sembli natural ha suposat molts desenvolupaments científics i tecnològics durant tot un segle. Les tecnologies de l’automòbil són d’una gran eficàcia. Però en el seu disseny no es van introduir criteris d’eficiència, segurament perquè quan es van dissenyar els actuals, el petroli era molt abundant i molt barat. Avui en dia aquesta situació ha canviat i ens veiem obligats a utilitzar noves tecnologies més eficients, és a dir, aquelles que aconsegueixin els mateixos objectius amb menys despesa de recursos.

La meva preocupació ve derivada de la impressió que tinc que l’eficiència és un concepte que no ha calat prou, per ara, en el sector públic ja que ningú se sent responsable dels recursos. No penso només en les administracions, sinó també en els serveis públics. La sanitat pública en general, es pot comparar en quant a qualitat amb la privada, però és molt menys eficient en la utilització dels recursos clínics o farmacèutics. Moltes televisions públiques superen, crec jo, en qualitat a les privades, però amb un nivell superior de costos que no està justificat per la diferència de qualitat. Podria seguir amb altres exemples, però vull centrar-me en el que són les administracions públiques en si mateixes i en els seus serveis. Més »

Llançant la iniciativa de Catalunya Causa Comuna, amb un acord del seu darrer congrés, el PSC reafirmà que la seva missió no és sols concórrer a les eleccions, participar en les institucions, governar, gestionar o fer oposició.

La seva raó de ser és l’acció per una Catalunya millor, més lliure, amb més igualtat i prosperitat, cohesionada, justa i responsable.

Aquesta acció, si vol ser eficaç, ha de ser necessàriament compartida i col·lectiva. No sols és cosa dels governs i de les institucions: és també, fonamentalment, cosa dels ciutadans i de les ciutadanes, de la societat.

Únicament els consensos majoritaris i actius permeten veritablement els canvis positius. Quan es tracta d’impulsar projectes, d’efectuar reformes, de generar dinàmiques de millora, la implicació comuna i compartida és una condició imprescindible.

Per això la funció bàsica de Catalunya Causa Comuna és impulsar, arreu del país,  debats públics orientats al sorgiment de noves propostes, visions i accions col·lectives a Catalunya.

El nom de Catalunya Causa Comuna no és gratuït: expressa la convicció que el nostre país avança quan ens unim al voltant de projectes comuns.

La història ens recorda que, malauradament, el contrari també és cert: quan Catalunya s’ha dividit, les coses han anat malament. Catalunya dividida no pot guanyar.

Avui, a Catalunya hi ha una evident amenaça de divisions i fragmentacions.

Hi ha un excés de confrontació i divisió en el camp polític; un  dèficit de diàleg, d’intercanvi d’idees, de reflexió comuna; una disminució del respecte al pluralisme;  una manca d’ enteses estratègiques pel que fa a les qüestions del nostre futur col·lectiu.

La crisi econòmica i social, els reptes lligats a l’acollida de la immigració,  l’afebliment del nexe entre societat civil i institucions, els escàndols lligats a la política i els excessos de confrontació que fomenta la dreta espanyola, entre altres causes, estan fent aparèixer un risc: que sorgeixin aventures populistes de signe oposat i retroalimentant-se. Més »

Estic molt content que m’hagueu convidat. Quan jo començava en el camp de la ciència, ja fa una mica més d’una dècada,  quan anava a l’estranger i em trobava amb els col·legues, sovint tenia un punt de vergonya, tristor de venir d’on venia, i invariablement, ràbia.

No per qui jo era, potser en tenia motius; però no era per qui jo era o pel que jo sabia. Tenia un punt de vergonya, de tristor i de ràbia de venir d’un país que no havia estat capaç, col·lectivament, de crear un sistema de ciència competitiu. Un país que tenia individus molt bons, que brillaven molt, que tenien molt talent (sovint havien de marxar). Però com a sistema, tenia un punt de vergonya, tristor i molta ràbia.

Perquè col·lectivament no havíem pogut fer una cosa que, com deia en Raimon, ja se sap com s’ha de fer. Hi ha països que ho fan des de fa molts anys i funciona. Aquí, col·lectivament, no ho sabíem fer.

A mi, això, ara ja no em passa. Vaig a l’estranger, veig els col·legues i ja no em passa, ja no tinc la sensació de venir d’un sistema que és de segona divisió.

Aquests últims anys, en Xavier ens ha dit -  estic molt d’acord amb el que ens ha dit - , s’han creat instruments que han posat aquest país, algunes coses d’aquest país, en primera línea. Ja no venim d’un sistema de segona línea. La generació anterior a la nostra, els que no estan aquí, han portat el sistema des del no res fins a un sistema que és presentable i que té algunes coses de primera divisió. I, per tant, ja no tinc vergonya quan vaig per aquest món de Déu; ni tristor ni ràbia. Ho podem fer, estem demostrant que ho podem fer. Més »

El títol que té aquest debat: “Ciència, política de la ciència i societat de coneixement” abraça d’una manera àmplia el concepte que tenim de ciència, incloent-t’hi, evidentment, l’impacte que té com a motor de creixement econòmic. Però crec que avui no és part del discurs, perquè no crec que s’hagi de convèncer ningú que hem d’apostar per sectors basats en el coneixement per reinventar el model de creixement econòmic que tenim a casa nostra.

Jo havia preparat un petit esquema  com a resposta a les tres preguntes que ens ha fet Xavier Testar: on tenim les debilitats i les fortaleses; quanta capacitat de generació de recerca, innovació, capacitat de formació, d’atracció i generació de talent;  quin és l’entorn i la governança del sistema que tenim. I de tot això treure’n què hem fet bé, en què hem de millorar i com podem fer que el coneixement que generem tingui un impacte en el sector econòmic.

Però no us espanteu: aniré ràpid perquè, de fet, en Xavier ja ha començat amb unes dades que són el fil argumental que tenim tots sobre què hem fet bé: s’ha fet una molt bona aposta per la generació de recerca bàsica.

A ningú se li escapa que l’Estat espanyol, i Catalunya no n’és una excepció, vam arribar tard al tren de la recerca. Però això s’ha suplert amb una corba de creixement realment elevada, a nivell de producció científica. S’ha esmentat abans: creixem quatre vegades per sobre de la mitjana europea i això ha portat que Catalunya sigui responsable, com ha dit en Xavier, del 2,5% de les publicacions científiques i que també siguem, com ha dit la Consellera Geli, competitius a l’hora d’aconseguir ajuts de recerca;  la prova són els Starting Grants i els Advanced Grants que obtenim, així com altres tipus d’ajuts. Això ha estat instrumental per a la construcció i el creixement de centres de recerca a Catalunya, com també pel creixement de les universitats, que no cal oblidar que són responsables del 65% d’aquesta producció científica. Més »